Us vaig dir que un dia d'aquests escriuría sobre aixó. Fa temps (com es diu sempre: de tota la vida!) que em preocupa que com deia un amic (el pinto Antonio Sanchez-Santiago) la gent tingui "molta informació peró poca memòria". En qualsevol tema , sigui personal, familiar, polític, o social, acostumem a oblidar rapidament alló que ha passat o hem tingut en temps anterior. Sembla que sols el que ens ha anat bé o el que tindrem al futur és de interés. Oblidem que de to el que fem en resta una petja fìsica. Sigui ens els cromosomes o com a estructura física clarament visible el que fem no tan sols queda sino que, secreta o obertament volem que aquesta petja quedi i es reconegui per l'esdevenidor.
El curiós de tot aixó es que aquest fet o voluntat que per nosaltres es totalment lògic i desitjable, no acostumem a reconeixer-lo en els nostres conciutadans (suguin passats, presents o futurs). Senzillament tot l'interés que tenim en que "el que es nostre" permaneixi no ho reconeixem en el que es, o ha sigut, "dels altres" o de "de tots".
A la nostra Catalunya i en el camp de la cultura i del patrimoni, l'adveniment de períodes polítics disitnts (avui no tinc interés parlar de les "meves"opinions polítiques) o de períodes de creixement económic distint (tampoc vull parlar de booms turístics o inmobiliaris) no hem treballat de veritat per recuperar to el que haviem perdut i del que sols quedaven lleugeres petges.
Com a molt, s'ha mantingut el que havia quedat, aixó si amb el mínim esforç possible i delegant sempre que podiem en l'estat ( quanj parlo d'estat em refereixo als poders que estructuralment tenim la capacitat de escollir els seus dirignets i controlar els seus treballadors (altrament dits funcionaris, sanitaris, mestres, policies, exercit i tutti quanti).
Si, es aquest estat al que sempre fem culpable de tots els mals passats, presents i futurs. Es aquest estat al que demanem que ens cobreixi quan estem malament peró que no ens molesti quan anem bé.
Doncs bé un estat es el cumul de territori i bens materials, persones i bens culturals. O sigui que "l'estat som tots" i alló que demanem que ens facin "per" nosaltres també hem de ser capaços de fer-ho "per" els altres.
La conclusió de tot aquest garbuix es la següent:
" La nostra cultura es la que hem destruit i el fet mateix de destruir-la, la que hem creat i el fet de crear-la, la que tenim il el fet mateix de mantenir-la cada dia, la que hem oblidat i el fet de intentat recordar-la, la que mai hem conegut i el fet de voler coneixer-la".
"Nosaltres" i no "els altres".
Com diu Woody Allen:
" El problema no es realment si Deu existeix po no, sinó com trobar un lampista eficient en diumenge per la tarde"
Un altre dia us parlaré de Baldomero Lostau i de Josep Pedreira i d'Alberta Font i si sou capaços de voler perdre-hi una estona us diré que :
Que Baldomero Lostau Fou el primer en declarar l'estat Catala quan la primera republica al febrer de 1873,
Que Josep Pedreira fou qui va fundar als anys 50's , i mantenir durant molts anys l'unica colecció de llibres de poetes catalans
Que Alberta Font "i Lostau" va lluitar perqué tot aixó no es perdés desde la prudencia i la serenitat
Que jo em dic Manel Pedreira i Font i faig el que bonament puc per recuperar alló que puc.
Fins un altre i
Salut i pau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada